Carlos Oliveras
M'han convidat per donar la meva opinió sobre la independència de Catalunya. De partida diré que: 1) sóc un català que se sent espanyol i que estic en contra de que Catalunya esdevingui un Estat propi separat d'Espanya, 2) Si el 90% dels catalans el volem crec que s'hauria de concedir, 3) A dia d'avui estem lluny d'aquesta unanimitat, i 4) Que no val tot per aconseguir aquesta homogeneïtat d'opinions i sentiments. La fi no justifica els mitjans.
A Catalunya hi ha probablement milions de persones que se senten només catalans i volen la independència i milions de persones que a més de catalans ens sentim espanyols. Intentaré expressar el sentir dels catalans no independentistes sobre l'assumpte i argumentar perquè molts creiem que la independència no és la solució als problemes de convivència entre aquests dos sentiments. No utilitzaré cap argument econòmic, considero que si el problema d'encaixar Catalunya a Espanya és simplement de diners seria relativament senzill arreglar, en canvi quan es tracta de sentiments és més complicat. Per això vaig a utilitzar exclusivament com a argument en contra de la separació la fractura social que provocaria.
El diagnòstic
Catalunya està dividida en dos sentiments majoritaris i ens han fet creure que tots dos són irreconciliables i excloents. La societat, és a dir, els catalans, no hem sabut conviure amb respecte al que sent l'altre. En aquest sentit hem fracassat. Els nacionalistes han governat a Catalunya des de l'arribada de la democràcia i amb més o menys intensitat, segons el moment, sempre han intentat "trencar" amb Espanya i amb tot lo espanyol (la llengua espanyola, els toros, el flamenc, la selecció espanyola , etc.) sense adonar-se (o sí) que el que estaven fent era dividir la societat catalana en dues. Aquesta és la realitat, una societat fragmentada amb veritables problemes de convivència. No és un problema entre catalans i espanyols, com ens fan creure cada dia, és un problema entre catalans.
Tenim múltiples i històrics exemples de menyspreu cap al sentir-se espanyol fomentat des de la Generalitat, polítics, associacions culturals, la TV pública catalana i altres mitjans de comunicació, periodistes, escriptors, actors, cantants, en l'educació, i un llarg etcètera, i és un fet indiscutible que és una cosa que ha durat tant de temps que ha calat profundament en la societat catalana. Espanya "no ven" a Catalunya. Si algú és independentista ho sabràs ràpidament perquè t'ho dirà, si algú se sent espanyol ho sabràs perquè no opinarà sobre això. És un fet que només cal viure poc temps aquí per contrastar-ho. Hi ha molt exemples de la discriminació que hem sentit els no independentistes, potser el més clar és la política lingüística duta a terme en tots aquests anys donant una clara preferència al català i arraconant la principal llengua utilitzada pels catalans, l'espanyol. Però hi ha milers d'exemples que donarien peu a escriure un llibre sencer.
Però la qüestió és que Catalunya, tal com l'hem viscut des de la democràcia, no ha estat un exemple de gestió eficaç, que fes feliç a tots els seus ciutadans. Els no independentistes ens hem sentit discriminats pels governs catalans i abandonats pels governs espanyols, als quals acusem de no haver estat prou durs amb el nacionalisme. Els independentistes s'han sentit espoliats i "no discriminats positivament" pel govern espanyol, i abandonats pel govern català, a qui se l'acusa de no ser prou dur a Madrid. Catalunya és un clar exemple de mala gestió per part dels polítics de tot arreu, ells han muntat l'embolic i els ciutadans hem caigut en el parany. Un exemple: Carod Rovira declara que no vol que li donin els Jocs a Madrid, en els madrilenys apareix un sentiment de rebuig envers tots els catalans, i entre els nacionalistes catalans un sentiment de rebuig cap als madrilenys. Els catalans no nacionalistes ens quedem enmig rebutjats per ambdós costats, un perquè ens consideren igual de culpables que Carod i els altres perquè ens consideren traïdors per no odiar els madrilenys.
La solució
Quan algú em diu que no em preocupi que amb la independència no canviarà res, encara que entenc que es refereix a que seguirem a Europa, en l'Euro, seguirem venent a Espanya i el Barça jugarà la lliga espanyola, jo no puc evitar amoïnar-me. Llavors per què tant embolic? Justament el que jo vull és que la situació actual canviï. No estic còmode a la Catalunya actual i em pregunto, en una hipotètica Catalunya independent, els meus fills continuaran estudiant només 2 hores d'espanyol a la setmana? Per accedir a un lloc públic no n'hi haurà prou amb saber una de les 2 llengües oficials? Es seguiran posant multes lingüístiques? La Televisió pública no oferirà ni un sol minut de programació en espanyol i seguirem entrevistant en català amb traductors a asturians? La Televisió pública i els mitjans en general seran tan descaradament nacionalistes, res plurals i fervents seguidors de només un club esportiu? Serà una desgràcia ser del RCD Espanyol? En una hipotètica Catalunya independent, els catalans que ens sentim espanyols seguirem sent fatxes, feixistes, la caspa, reaccionaris, franquistes, extrema dreta, etc.?
La independència de Catalunya provocaria la creació d'un nou Estat de 7,5 milions d'habitants dividits, amb una gran part de la població que ens qüestionarem els nostres sentiments. Ja no seré espanyol de la nit al dia? Ja no m' unirà res a una persona de Saragossa o Santander? La jota o les sevillanes no formaran part de la meva cultura? I Cervantes, Machado, Alberti o Lorca? La paella o el gaspatxo no formaran part de la meva gastronomia? ¿Sociològicament com s'arregla això? La veritat és que no ho sé i no m'agradaria viure aquest tipus d'experiments en les meves pròpies carns. Jordi Planas comenta en el seu últim post "En una Catalunya independent és fonamental que tots ens puguem sentir a gust, respectant-els uns als altres i, entre altres aspectes socials i culturals, amb el bilingüisme per bandera". Però que tots ens sentim a gust és una cosa que s'ha de reclamar a la Catalunya actual, no a la futura Catalunya independent! Només es respectarà l'espanyol a Catalunya si aquesta és independent? Per què ara no? No veig factible, a dia d'avui, que una Catalunya independent respecti un sentiment que no ha respectat ni els governs ni la societat en els últims 30 anys.
Ara bé, això només fa que em reafirmi en que la independència no és el camí, però si deixem les coses com estan és cert que els catalans que se senten només catalans no tenen solucionat el seu problema. Entenc que no es tracta d'un problema exclusivament econòmic sinó més aviat d'identitat, de sentiment. Com solucionar-ho? Jo personalment necessito entendre bé les preocupacions dels independentistes, on veuen límits a la seva llibertat, que drets veuen minvats, que obligacions són exclusives dels catalans. El Jordi diu "M'agrada Espanya i em cauen bé els espanyols, però jo em sento català, només català … aquest sentiment cultural i identitari no es pot canviar". I on està el problema? Qui t'intenta canviar aquest sentiment a la força? Qui se sent català i espanyol tampoc té aquest sentiment per fotre i tampoc ho pot canviar. Però a nosaltres sí que ens ho intenten canviar a la força. Parlem. Entenguem-nos. Negociem. Busquem un punt intermedi, no una opció tan radical com la independència.
La meva pregunta final per als independentistes és, sou capaços de conviure amb respecte, tolerància i igualtat de drets i obligacions amb altres catalans que se senten espanyols? Perquè estimat amic Jordi, no es tracta que et caiguin bé els espanyols, es tracta que et caiguin bé els catalans que se senten espanyols. Si la resposta a la meva pregunta és que sí, construïm una Catalunya dins d'Espanya en la qual tots puguem conviure, si la resposta és que no, tenim un problema d'enorme magnitud
