06/10/2012
Una obra d'un professor universitari barceloní detalla la relació entre el Barça i el franquisme: des del passat falangista del creador de l'Avi del Barça a les facilitats que va posar Franco per tal que Kubala fitxés pel club blaugrana
|
|
|
|
Redacció, 20:00 h. Ara fa unes setmanes, us mostravem el resultat del treball que la productora de l'exjugador francès Eric Cantona havia realitzat a Barcelona per tal d'abordar la rivalitat entre els dos equips de la ciutat, RCD Espanyol i Barça. Un dels punts que més polèmica va despertar entre els nostres internautes va ser l'enfoç esbiaixiat que es feia de la vinculació entre el règim franquista i tots dos clubs, en bona part, per la intervenció de dos historiadors clarament posicionats a favor de l'entitat blaugrana -un d'ells fins i tot, parlava com a resposable del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona-, que van deixar la imatge de que el nostre va ser un club beneficiat pel Règim, a diferència el Barça, que va ser presentat com a punta de llança de l'oposició al Règim a Catalunya.
Un dels nostres internautes ens ha fet arribar alguns fragments d'un dels treballs del profesor Javier Barraycoa, vicerrector de la Universitat Abat Oliva CEU, on es parla d'aquest tema. En ells, es donen algunes dades, unes més conegudes que d'altres, que desmunten aquesta tesi apuntada pel documental emes per Canal + Sports France. A banda de recordar l'orígen de l'Espanyol, que en contraposició al Barcelona -on jugaven futbolistes estrangers- va estar inicialment integrat per un plegat de catalans als quals se'ls van afegir alguns futbolistes de la resta d'Espanya, com ara un parell de bascos i algún andalús, l'estudi apunta que el blaugrana va ser el primer club d'Espanya que va construir un monument als caiguts "Por Dios y por España" tot just acabada la Guerra Civil.
També fa esment a l'orígen d'un dels grans símbols del club blaugrana, l'Avi del Barça, que va anar a càrrec de Valentí Castanys, fundador de revistes com El Xut i El Once, i que malgrat haver col·laborat durant la República amb la revista catalanista El Be Negre, en començar la Guerra, i en assabentar-se de l'assassinat a mans dels anarquistes de Josep Mª Planes, director de la publicació, va fugir a la zona nacional, on va col·laborar amb la revista Flechas y Pelayos, vinculada a la Falange. De la mateixa manera, el creador de l'Avi del Barça va entrar a Barcelona un cop acabada la Guerra amb la camisa blava i la boina vermella.
Un altres dels aspectes que estudia l'obra de Barraycoa ve de la relació del Barça amb els estaments federatius; en concret, s'explica com arran el famós cas Guruceta i la demanda que es sancionés el Barça amb el tancament del Camp Nou, la junta blaugrana d'Agustí Montal va preparar un manifest molt dur contra la que consideraven una intromisió política de les autoritats futbolístiques espanyoles. Una intenció que al final va quedar en un no res després que Joan Gich Bech de Careda -personatge que va passar de ser gerent blaugrana a màxim responsable esportiu del franquisme-, va recomanar això a la Junta Directiva del Barça: "El ministre Torcuato Fernández-Miranda és el meu padrí de boda, i d'aquí a sis mesos, jo seré el nou delegat d'Esports. Només heu de posar al final del Manifest: ¡Viva España!". I evidentment, van evitar la sanció. També es recorda com amb motiu de les celebracions de la Copa 1974, els discursos van acabar amb tres visques, al Barça, a Barcelona i a Espanya; ningú va esmentar Catalunya, malgrat els discursos oficials van fer-se en català.
Al reportatge francès, un dels historiadors del bàndol blaugrana parlava de que en acabar la Guerra Civil, es va intentar convertir l'Espanyol en el principal club de Catalunya en detriment del Barça; curiós, donat que com es recorda, l'entitat blaugrana, entre d'altres favors, va veure com el règim de Franco va evitar que la seva gran figura, Josep Samitier, hagués de pasar per l'habitual procés de depuració després de tornar de l'exili a França. De fet, Samitier era amic personal del Caudillo, i segons es comenta, l'únic futbolista el nom del qual coneixia el cap de l'Estat. Gràcies als seus contactes amb el Règim va aconseguir que Kubala signés pel Barça -va ser beneficiat amb una nacionalizació express, com Kocsis-, i la seva imatge va fer servida per la Dictadura per millorar la seva imatge arreu del món. Sent directiu del Barça, Samitier va viatjar a Madrid amb una comisió de la junta barcelonista per donar les gràcies a Franco per les facilitats atorgades per la construcció del Camp Nou. En una posterior visita, el Caudillo va departir en privat durant una bona estona amb el seu amic blaugrana.
Finalment, s'explica com malgrat aquesta imatge de símbol antifranquista del Barça, després de la Guerra Civil no van faltar catalans que acceptessin dirigir l'entitat blaugrana: un d'ells va ser Agustín Montal Galobart, que va enfortir el club després del conflicte armat. Anys més tard, Montal va promoure la candidatura de Francesc Miró-Sans, afecte al Règim, i que s'enfrontava a un candidat de tall catalanista, Casajoana. Aquesta lluita electoral va ser presentada per la massa social blaugrana com una lluita entre tots dos sectors, com queda reflectit en un càntic: "Amb Casajoana ballarem sardanes; amb l'altre mussol cantarem el Cara al Sol". En les eleccions, democràtiques, va guanyar el candidat del Règim, victòria que repetiria anys més tard. Com a mostra de la connivència de les directives del Barça amb el Règim, esmenten les dues medalles atorgades a Franco, la primera, el 13 d'octubre de 1971, com a mostra d'agraïment al govern per col·laboració en la construcció del Palau Blaugrana i d'altres instalacions, i la segona, amb motiu del 75 aniversari de la fundació del club.
