En el darrer maleït derbi no vam treure cap cosa positiva del "Nou Kampf", a més, en els dies anteriors a la disputa de l'encontre vam tenir l'enèsima confirmació que aquest petit país està malalt, està ple d'odi i de rancúnia.
Que tot això vingui del públic culer ja és prou lamentable, però que els polítics, comunicadors i els representants de la cultura siguin tan xenòfobs, és deplorable. Encara és més preocupant que en una societat que presumeix de ser plural, ningú no digui res de la petitesa mental que està generant el futbol a estaments com la política i la cultura.
Catalunya, que pretén donar exemple de convivència i d'acolliment a tot tipus de persones, indistintament del seu origen, cultura o color, no és gens tolerant amb els que, esportivament, no comparteixen els colors oficials. Els colors que va importar aquell suís i que han convertit Catalunya en una mena de secta.
Quan la pràctica de la religió (la catòlica) ha minvat d'una manera importantíssima, quan els valors (d'educació i de respecte) ja no compten gens en la societat, quan la crisi econòmica fastigueja i aclapara a molts, només els queda una causa que els mobilitza, només una causa els fa sortir al carrer per celebrar la seva alegria, només una causa els fa penjar banderes als balcons: són les victòries del seu equip. És la seva nova i única fe: és la causa blaugrana, la "cosa" seva.
Ho sento pels quatre polítics periquitos que manifesten públicament ser-ho, però tenim un col·lectiu de polítics d'una talla molt petita. Talla política vull dir, és clar. La maleïda foto que es van fer tots els candidats a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, amb la samarreta de la seva "cosa", manifesta d'una manera escandalosa fins on arriba la malaltia de la societat en general i la poca vergonya dels polítics en particular. Ja que tots ells, mai no es posarien d'acord si la foto se l'haguessin de fer dins o fora d'un temple, davant del monument d'un personatge històric o en una plaça o en un carrer de Barcelona, pel nom de l'espai en qüestió.
La malaltia que esmento té ramificacions en tots els estaments de la societat. He parlat dels polítics, però no podem oblidar-nos de certs representants del món de la cultura, els quals, des de les seves respectives tribunes, també han mostrat el seu menyspreu a tots nosaltres. Avui no parlaré del mon periodístic culer, aquest col·lectiu mereix menjar a part, perquè si el que fan en el futbol, ho fessin en política, potser ja hi hauria hagut algun tret pel carrer.
L'exemple més clar de la situació terminal de la nostra societat, és l'empara que la Generalitat de Catalunya atorga a un document d'ensenyament del nivell "C" de català. Quan el "hooliganisme" més xenòfob i més radical s'instal·la d'aquesta manera en el tarannà diari dels diferents responsables de l'educació d'aquest país, em fa pensar que això ja no té solució i que anirem a pitjor.
La "nostra guerra" (no parlo de l'esportiva), parlo de respecte o d'igualtat amb els ciutadans que no militem de culers, fa temps que també està perduda. Actualment només podem sobreviure en pau en els nostres guetos.
Recordo, amb certa nostàlgia, la meva joventut quan encara podia fer callar a qualsevol prepotent culer, ja que ells només guanyaven alguna cosa cada catorze anys i la societat no estava tan greument malalta com ara. La joventut d'ara, malauradament, ho té molt difícil, perquè la situació ha degenerat massa. Ara per ara, només podem resistir i ho farem: Visca l'Espanyol i visca Catalunya sense culers!
