La cançó que sentirem en aquest dilluns post derbi portarà la lletra del penal de Raul Rodriguez ,nostra mesquinesa per celebrar un empat i com a música els crits racistes contra Alves que no em semblen be, perquè Alves no és negre, sino lleig. Però hem d'avisar als nostres amics culers que s'estalviïn de caure en el patetisme i no ens facin passar una vergonya aliena que ens faci distreure de la nostra victòria. Si, si, he escrit be, la nostra victòria.
Això de queixar-se pels penals es propi d'equips petits, home. És es que hem d'escoltar nosaltres diumenge rere diumenge. És el que vam escoltar en el primer derbi de Guardiola quan Eto´o es va deixar caure al darrer minut. És el que vam escoltar quan Xavi va patir un desmai davant Baena. Ni tan sols vam escoltar això quan Messi va emular ja no Maradona, sinó Urdangarín ficant la mà il•legalment. No amics culers, no us obcequeu amb el penal. No fa per vosaltres. Mireu el que ha dit el vostre líder espiritual: "ens hem de concentrar en millorar les coses que podem controlar". Milloreu. Milloreu molt, molt i molt. És el camí. M'agradaria veure si el discurs tan pulcre canvia desprès d'un parell de penals no xiulats. O d'un ojonalty a l'estil Romaric. Però això no passarà. Tranquils. Relaxeu-vos. Si no, tornareu a ser els de tota la vida i explicar-nos la batalleta del penal de Guruceta.
He escrit victòria, si. Perquè empatar amb l'equip de Déu es guanyar. Arrabassar-li un punt al totpoderós exercit blaugrana i el seu profeta pixacolonies, es guanyar. Alterar el guió de les coses, anular la llei de la gravetat, fer que plogui a l'inrevés. Destrossar les totes les apostes que ahir anaven mes de 12 a 1. Fer-ho a sobre, sense que quedi el mes mínim retret sobre la violència emprada -primera groga al minut 45 i amb provocació prèvia no xiulada- i utilitzant els mateixos arguments futbolístics que utilitza el teu rival, és una victòria. Que un xaval de la Grama aturi amb les mans o amb els collons el xut d'una maquinaria de 500 milions d'euros és una victòria. Que un nano de Badalona li faci un forat a la línia de flotació de l'imperi qatarí és una victòria. Tant se val que al final et donin tres punts o un: nosaltres no som els que confonem valor i preu, sinó ells.
Victòria de la fe d'una afició que no es rendeix ni abandona. Victòria de la valent tossuderia de Pochettino en creure en un estil. Victòria d'un equip amb jugadors que per nivell podrien jugar a qualsevol dels dos bàndols i hem d'estar d'enhorabona perquè s'ho deixen tot al nostre. Victòria d'un club que segueix existint i creixent a l'ombra del peu d'un gegant que el vol esclafar. Potser algun dia ho aconseguiran, però serà un altre dia. Perquè avui amics culers, us hem tornat a donar pel sac.
