28 d´octubre de 1900. Al setmanari Los Deportes, fundat pel mestre Llanas i dirigit per un altre pioner del periodisme esportiu, Narcís Masferrer, apareixia una nota que donava notícia de la fundació d´un club de foot-ball, aquell estrafolari esport que s´havia possat de moda a la ciutat. El text deia: "Es tanta y tan grande la animación que reina entre los aficionados al foot ball, que cada día son más numerosos, pues la afición a este deporte cunde de una manera tan extraordinaria, que en estos días se ha constituído una nueva sociedad, con el título de Sociedad Española de Foot-ball, compuesta de muchos y distinguidos jóvenes. Esta sociedad, que entre sus primeros acuerdos figura el de adherirse a la Federación Gimnástica Española, celebra sus partidos en un campo situado cerca de la Sagrada Familia".
Aquest breu, aparentment sense major trascendència, és la primera prova documental de la fundació del RCD Espanyol de Barcelona, de la publicació de la qual es celebra avui el seu 110è aniversari, i que s´ha fet servir com a data per conmemorar l´aniversari del club. Evidentment, l´Espanyol va començar les seves activitats, tot i que de forma oficiosa, un temps abans; fins i tots alguns historiadors parlen del gener de 1900, com reflecteixen la majoria de les històries del futbol publicades abans de les Noces d´Or, com per exemple al magnífic Llibre d´Or del Futbol Català. Sigui com sigui, i com al que s´agafen els historiadors és a les proves documentals, acceptem com a bo que el primer partit del que se´n te constància és el celebrat el 24 de setembre a la Plaça d´Armes del Parc de la Ciutadella, i que poc després, es decidia oficialitzar l´existència del club.
Els hi debem el miracle a una terna de joves unversitaris, Àngel Rodríguez, Octavi Aballí i Lluis Roca, que van convèncer els també pioners Alcalà, Escardó, Ruiz, Montells, Ponz, Bernat, Lizárraga, Álvarez i Sánchez, per tal de formar un equip que servís per nacionalitzar un esport monopolitzat en mans d´estrangers a la ciutat de Barcelona. Aquesta mateixa màxima és la que va guiar els fundadors del degà futbolístic de la ciutat de Barcelona, el Català, creat per una colla de joves agrupats entorn del Gimnàs Vila, que no van acceptar integrar jugadors foranis, i que va servir d´inspiració per crear la nostra institució. Més tard, a la ciutat van sorgir altres equips a banda de l´esmentat Català, com el FC Barcelona, integrat pels anglesos i suïssos rebutjats pel Català, a més d´un parell de catalans despistats, i gairebé al mateix temps que l´Espanyol, el Red Team, més conegut com a Hispania o equip dels escocesos, a qui temeràriament van reptar els nostres pioners de la Española amb regular fortuna, perquè, tot val a dir-ho, no és que fossin massa coneixedors de les regles del joc de pilota.
Però per sempre quedarà constància de que la Sociedad Española de Foot-ball, poc temps més tard rebatejada com a Club Español de Foot-Ball, i avui conegut com a RCD Espanyol, va ser després del Català el club més genuinament de la terra, com demostra el fet que en el primer campionat on es va inscriure, el 100% dels jugadors eren nacionals, a diferència d´altres equips de la ciutat. I avui, 110 anys més tard, segueix l´Espanyol com a màxim representant d´una forma molt especial d´entendre l´esport, duent com a màxim estendard el fomentar la participació dels nois de casa i, també val a dir-ho, aglutinant al seu voltant una massa social que també te una forma molt particular i intensa de defensar els seus colors. Com si no s´enten la pervivència d´aquest club enmig d´un entorn massa sovint injustificadament hostil?
Felicitats, Espanyol; felicitats, espanyolistes, i per molts anys!